Historia y evolución de la región de Tarragona

POBLACIÓ REMOTA

Els indicis més antics de població a Tarragona tenen una antiguitat d'uns 500.000 anys, corresponen a restes deixades per grups de caçadors-recol·lectors nòmades. A la vora del riu Francolí s'han trobat eines de sílex que indiquen la presència de poblacions que es movien cíclicament pel territori, habitant indistintament en coves o en cabanes. A l’abric de l’Apotecari hi ha pintures que formen part de l'art rupestre de l'arc meditarrani llevantí, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Del neolític, s'han identificat fons de cabana amb ceràmica post-cardial.

El contacte amb fenicis i grecs formà una cultura autòctona específica que es coneix com ibèrica, amb trets comuns que es troben per tota la costa mediterrània peninsular. Aquesta evolució es constata a la zona de Tarragona, on l’arqueologia ha detectat una població preibèrica, ja al segle VII-VI aC, amb estructures senzilles i importacions de ceràmica, bàsicament púnica.

Les fonts literàries coetànies diuen que els pobladors del Camp de Tarragona rebien el nom de cessetans. Els ibers s'organitzaven en grans poblats protourbans en llocs estratègics i defensables, els oppida, amb la funció de control d'un territori mes o menys ampli.

Un poblat iber d'aquestes característiques, que probablement correspon al poblament ibèric de Kesse o tal vegada Tarakon. Era un assentament situat a la falda d'un promontori, per exercir el control territorial sobre la carena i el penya-segat portuari, l'aqüífer del Camí de la Fonteta i la desembocadura del riu Francolí.

ROMANA

Tàrraco va ser la primera fundació militar romana fora de la península Itàlica i la ciutat des d'on es va impulsar la conquesta, ordenació i estructuració d'Hispania. La ciutat respon a la consolidaci ó d'un primer campament militar, portada a terme per Gneu Escipió el 218 aC. Poc temps després es va consolidar com a pont per a la conquesta de tota la península Ibèrica, paper rector que no va perdre en tota la seva dilatada història, ja que amb el temps es va convertir en la capital de la Hispania Citerior o Tarraconensis.

Des d'aquí es van reprimir diverses revoltes indígenes en època republicana, Cè sar hi va reunir els seus llegats, hi va residir August entre els anys 27-26 aC, i des d'ella es va estructurar i organitzar un ampli territori durant més de set-cents anys.

De la seva llarga història i del seu dilatat desenvolupament urbà han arribat fins als nostres dies importants edificis i materials arqueològics que converteixen l'antiga Tàrraco en un unicum dins de les ciutats de l'Occident romà, tant per la quantitat com per la qualitat i l'estat de conservació dels seus edificis. Les seves restes, visibles a diversos indrets de la ciutat i els seus voltants, es van incloure a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO l’any 2000.

D'època republicana es conserva un quilòmetre i mig de muralla; la seva construcció, en dues fases, se situa entre finals i mitjans del segle II aC. D'època augustal (finals del segle I aC - inicis del segle I) es conserva el teatre i la basílica del fòrum de la colònia; d'època flàvia (darrer quart del segle I dC), el fòrum provincial i el circ, i de la primera meitat del segle II dC, l'amfiteatre, per citar alguns edificis urbans. Però no només això: a l'extraradi es conserven vil·les de la importància dels Munts (segles I-II dC)a Altafulla, a Constantí Centcelles (segle IV dC), pedreres com la del Mèdol, dos aqüeductes dels quals cal destacar els arcs que suportaven part de la conducció provinent del riu Francolí, edificis funeraris com la Torre dels Escipions i un arc honorífic, l'Arc de Berà al terme municipal de Roda de Berà.

Durant l'època tardoromana i visigòtica la ciutat va experimentar una important transformaci ó urbana consistent en l'abandonament de certes àrees de residència i l'aparició de noves. D'aquest moment es conserven diverses basíliques, com la de la Tabacalera o la de l'amfiteatre, i àrees funeràries de gran importància per al coneixement d'aquest moment històric, com la necròpolis paleocristiana del Francolí (segles IV-VI).

MEDIEVAL

Tàrraco quedà sota el control de l'emitrat cordovès l'any 713. Poc se sap de la ciutat des d'inicis del segle VIII fins a la seva reocupació a partir del segle XII. El 1129, el bisbe de Barcelona, Oleguer Bonastruga, cedia Tarragona com un principat eclesiàstic a un mercenari normand, Robert Bordet, qui es va traslladar novament a la ciutat. El pes de l'Església va ser molt important, sobretot a partir de l'establiment definitiu a la ciutat de l'arquebisbe, l'any 1146.

La Tarragona de finals del segle XII era ja un nucli urbà plenament consolidat que s'havia convertit en el centre director d'un ampli territori. La ciutat del segle XII es va formar fora de l'àrea dels grans monuments provincials del segle I, articulant-se a l'entorn dels castells senyorials de l'arquebisbe i de Robert Bordet fins al 1171, quan les propietats del normand van passar a mans del Rei. El castell del Rei serà el principal edifici que aquest tindrà a la ciutat. Construccions importants d'aquest període són algunes esglésies com la de Santa Maria del Miracle, dins de l'amfiteatre, o l'hospital d'assistència als pobres, la construcció del qual va començar el 1171. Aquest mateix any es van iniciar els treballs a la Catedral, que es va convertir en l'eix articulatori de la ciutat, sobretot a partir de la seva consagració, el 1331.

Actualment es conserven a Tarragona construccions dels segles XIII i XIV, l'època de més creixement urbà, com són les esglésies de Sant Pau i Santa Tecla la Vella, els porxos del carrer Merceria o parts del sistema defensiu, com les torres de Tintorer o de l'Arquebisbe.

La Tarragona del segle XV va patir un descens de població, com a conseqüència de la pesta negra, i una crisi econòmica general que va provocar que la ciutat entrés en un clar procés recessiu. Tot i això, a partir del 1368 es va iniciar la construcció d'una nova muralla aprofitant la façana de l'antic circ romà, coneguda com la Muralleta, o Mur Nou.

La situació política es va deteriorar greument al llarg de la primera meitat del segle XV. Les diferències entre la Generalitat i Joan II van conduir finalment a l'inici de la Guerra Civil catalana el 1462, moment en què la ciutat és assetjada i conquerida per les tropes de Joan II.

JUEVA

Els primers hebreus arribaren a Catalunya a través de les rutes comercials fenícies uns segles abans de Jesucrist. Més tard, Tàrraco fou la gran capital de l'occident de l'imperi feta a imatge de Roma. De fet, la inscripció més antiga que confirma l'existència de jueus a la península Ibèrica va ser trobada a Tarragona. Es tracta d'una pileta trilingüe del segle IV dC escrita en llatí, grec i hebreu, on es pot llegir: "Pau sobre Israel i sobre nosaltres i els nostres fills" que es conserva al Museo Sefardí de Toledo.

El barri jueu és un entramat de carrerons estrets per on es distribuïen els diferents gremis artesans. En aquesta zona, dins de les muralles romanes, declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO l'any 2001, ben a prop del Castell del Rei, el call estava format pels carrers de la Portella (hi havia una de les portes d'accés), de'n Granada i Talavera, les places dels Àngels i de'n Rovellat. Comptava amb una sinagoga, escoles, banys, carnisseria, etc. En el decurs del període de convivència entre hebreus i musulmans, durant els segles X i XI, Tarragona fou anomenada Ciutat dels Jueus.

L'any 1391 és un any fatídic per a la història dels jueus. El call de Tarragona va patir un gran desordre econòmic i una davallada demogràfica a causa dels avalots que s'escamparen arreu de la costa mediterrània. Al cap de dos anys, es va restablir la comunitat hebrea, algunes famílies van rebre certes exempcions i franquícies i foren autoritzades a recaptar diners per reconstruir la seva sinagoga. Finalment, els jueus que no es van convertir al cristianisme foren expulsats pels Reis Catòlics l'any 1492.

MODERNA

Durant l'època moderna els conflictes bèl·lics, els atacs pirates i les pestes influiran en gran mesura en la vida de la ciutat de Tarragona. Des del segle XVI i fins al XIX, Tarragona esdevé plaça forta: no es podran enderrocar les fortificacions i s'haurà de deixar un espai davant la muralla lliure d'edificis, fet que impossibilitarà la seva expansió urbanística.

El primer conflicte bèl·lic important va ser la Guerra dels Segadors, que esclatà el 1640. La situació estratègica de Tarragona va motivar que patís dos importants setges, l'any 1641 i el 1644, que van suposar, a banda de la greu destrucció de molt edificis, la prostració i la decadència econòmica de la ciutat.

El segon gran conflicte bèl·lic va ser la Guerra de Successió (1702?1714), que va comportar l'inici d'una nova remodelació del sistema defensiu, dirigit per anglesos i austríacs. La necessitat de reforçar la Falsa Braga i de bastir nous fortins avançats els portà a la construcció de fortificacions, algunes de les quals actualment encara perduren, com el fortí de Sant Jordi i el fortí de la Reina, a la zona de la punta del Miracle.

L'Església, i en concret els arquebisbes, van jugar un paper important en el rellançament cultural, artístic i urbanístic de la ciutat al segle XVI: Cervantes, Terès o Agustí, a part de ser prelats, ocupaven importants càrrecs polítics. La portada d'aigua des de Puigpelat, gràcies a l'empenta dels arquebisbes Joaquín de Santiyán i Francesc Armanyà, va ser d'una importància cabdal per a la ciutat, fita que s'aconseguí el desembre del 1798 i que suposà una millora en la qualitat de vida de la població.

MODERNISTA

El Modernisme sorgeix a l'Europa de finals del segle XIX i principis del XX. En altres països és conegut com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Jugendstil (a Alemanya), etc. Aquest moviment cultural influirà el pensament, l'art i l'arquitectura a la recerca de noves formes d'expressió artística.

A Catalunya el Modernisme és gairebé un signe identitari que té com a referència la capital, Barcelona, però que també pren unes dimensions singulars arreu de les ciutats més importants del territori en edificis diversos: cellers, fàbriques, mercats, cooperatives, ateneus, habitatges. És un moment històric de puixança econòmica i de reafirmació nacional, situació que contrasta de manera especial amb el que succeeix a la resta d'Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes provoca una crisi en la noció de l'estat i un pessimisme que esdevé un fre en l'economia i la societat.

En aquest context favorable a Catalunya, l'exportació de productes del Camp de Tarragona com el vi o els fruits secs fa que a la nostra ciutat hi floreixi un seguit d'edificis de factura modernista. Però potser l'enorme pes del llegat històric romà ha restat la importància a l'arquitectura d'aquesta època.

Formen part de la ruta modernista:

• A la rambla Nova, la Casa Salas, construïda l'any 1907, segons el projecte de l'arquitecte tarragoní Ramon Salas i Ricomà.
• Seguint la mateixa artèria de la ciutat, el Teatre Metropol (1908-1910), una joia arquitectònica de l'arquitecte tarragoní, deixeble de Gaudí, Josep M. Jujol.
• L’altar de l'església de Jesús i Maria al carrer Méndez Núñez, obra d’Antoni Gaudí.
• La Punxa dels pares Carmelites (1897). L'edifici original va ser projectat per l'arquitecte Pau Monguió i Segura. L'any 1919, l'arquitecte Josep Maria Jujol dissenyà el cambril i el cimbori. És un edifici modernista, amb trets eclèctics gòtics que va ser destinat a seminari, convent i església.
• El mausoleu del rei Jaume I, al Palau Municipal, obra de l'arquitecte Domènec i Muntaner.
• La Quinta de Sant Rafael. Edifici modernista projectat per l'arquitecte Julià Maria Fossas, que data de l'any 1912 i que va promoure la família Puig i Valls. És un edifici totalment aïllat i situat al bell mig del Parc de la Ciutat.
• La Plaça de Braus, que data del 1885 i va ser projectada per l'arquitecte Ramón Salas i Ricomá.
• L'Antic Escorxador, avui seu del rectorat de la Universitat Rovira i Virgili. Edifici modernista inaugurat el 1902, fou projectat per l'arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà.

Fora del període estricte que comprèn el modernisme, a l'eixample de Tarragona s'hi alçà un edifici de línies modernistes, un mercat (1915), edificat per l'arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà. I el col·legi-convent de l'orde de Santa Teresa de Jesús (1922), les Teresines, que esdevé un fidel exemple del noucentisme català, moviment arquitectònic posterior al modernisme, de l'arquitecte Bernardí Martorell i Puig.

CONTEMPORÀNIA

El segle XIX s'inicia amb un conflicte bèl·lic de conseqüències devastadores per a Tarragona: la Guerra del Francès. El terrible setge a què va estar sotmesa la ciutat, l'assalt, els dos anys d'ocupació (1811-1813) i la marxa dels francesos van deixar la ciutat en una situació de misèria i fam de la qual trigaria anys a recuperar-se.

Les obres de millora en les infraestructures del port i la represa del moviment portuari van permetre la formació d'una petita burgesia comercial emprenedora que va fer possible la modernització de Tarragona al llarg del segle XIX. Bona part de l'activitat econòmica es va orientar cap al comerç del vi, que va condicionar l'economia, la demografia i l'expansió urbanística de la ciutat. Tarragona era una ciutat encotillada per nombroses fortificacions, però a partir de la segona meitat del segle XIX s'inicia el procés d'enderroc de les muralles i baluards, el qual permetrà el creixement de la ciutat i la unió de la Part Alta i la Marina.

La Guerra Civil espanyola (1936-1939) va suposar un greu entrebanc i un clar retrocés en el desenvolupament econòmic, social i cultural. La ciutat va ser repetidament bombardejada, amb nombroses víctimes mortals i greus danys materials que es van haver de refer durant els difícils anys de postguerra. En aquest període es va patir una greu repressió política que va causar centenars de morts I foren empresonades milers de persones.

A partir de final dels anys cinquanta comencen a instal·lar-se indústries químiques a la ciutat i des de 1975 entrà en funcionament la refineria d'Enpetrol (actual REPSOL)a la Pobla de Mafumet. L'empenta del sector industrial també es deixarà notar en l'aspecte urbanístic i constructiu en general. A més, l'augment de població per l'arribada de grans fluxos migratoris porta a la creació de nous barris perifèrics, amb greus problemes de serveis i d'infraestructures per la manca de previsió, que es van resoldre a partir de 1979 amb la recuperació de l'ajuntament democràtic.

Actualment Tarragona és una ciutat amb una bona oferta cultural, comercial i turística que vol conservar el seu passat. El museus de Tarragona custodien els testimonis materials del passat, i són visita obligada per qui vol conèixer bé la ciutat i aprofundir en el coneixement històric:

• Museu Nacional Arqueològic de Tarragona es va formar durant la primera meitat del segle XIX i és, per tant, el més antic de Catalunya en la seva especialitat. conserva els objectes recuperats en excavacions arqueològiques a la ciutat i voltants, principalment d’època romana. És de titularitat estatal amb gestió transferida a la Generalitat de Catalunya.
• Museu d'art Modern fou creat per la Diputació de Tarragona l'any 1976 amb la intenció de conservar i mostrar el patrimoni artístic d'aquesta Institució. Té una important col·lecció d'obres d'art d'època contemporània sobretot d'artistes de les comarques tarragonines. Destaca el tapís de Tarragona, obra de Joan Miró i Josep Royo. El museu és de la Diputació Provincial.
• Museu Diocesà, depenent de l’Arquebisbat, conté un important nombre d’objectes artístics vinculats al culte catòlic.

• Museu Bíblic Tarraconense, fundat l’any 1930 pel Dr. Josep Vallés, canonge de la Catedral de Tarragona, professor de la Universitat Pontifícia Tarraconense i del Seminari Conciliar Pontifici de Tarragona. A través dels seus viatges a Terra Santa i a altres països de l’Orient Mitjà va recollir peces arqueològiques, mapes, reproduccions i objectes de culte relacionats amb el món de la Bíblia, que van donar peu al Museu Bíblic del Seminari Pontifici de Tarragona.
• Museu del Port, situat en un antic magatzem de refugi. Presenta un recorregut per la història del port a través del temps, des que els romans hi desembarcaren fins a l'actualitat. La vida als molls, els tipus de pesca, les activitats esportives, les embarcacions i les mercaderies vinculades a la nostra mar també hi són representades. L'any 2003 va ampliar l'oferta museística amb la incorporació del Far de la Banya, com a extensió del Museu, per tal de mostrar una col·lecció permanent d'objectes relacionats amb els senyals marítims
• Museu d’Història de Tarragona. Es de titularitat municipal, junt amb la Biblioteca-Hemeroteca i l’Arxiu Municipal, constitueixen els organismes municipals de la conselleria de Patrimoni que custodien el patrimoni històric moble, immoble i documental de l’Ajuntament de Tarragona. La seu és a Casa Castellarnau, una antiga casa nobliliaria. També formen part de MHT Casa Canals, una altra casa de la petita noblesa local, i les restes romanes de la Volta del Pallol, les Muralles, el Pretori i Circ, el Fòrum de la colònia, l’Amfiteatre, el Pont del Diable i la pedrera del Mèdol.